Ud está aquí:
  1. Portada
  2. Activitats
  3. Documents per a la història d'Europa
  4. Reconeixement de domini feudal (913)

Reconeixement de domini feudal (913)

ACA, Cancelleria, Pergamins, Miró, 3 Pulse para ampliar

Es compleixen ara quaranta anys de la publicació, en el juny de 1978, del llibre de Abilio Barbero d'Aguilera i Marcelo Vigil, La formació del feudalisme a la Península Ibèrica, (Barcelona, 1979), que, com a continuació i culminació dels seus treballs anteriors, va marcar un punt d'inflexió en els estudis historiogràfics sobre els fonaments socials de l'Edat Mitjana hispànica. Un dels documents que aquests dos historiadors van utilitzar per demostrar les seves tesis va ser un reconeixement o declaració que l'any 913 prop de cinc-cents habitants de la vall de Sant Joan van fer a l'abadessa Emma de que les cases, horts i terres que conreaven les posseïen a nom d'aquesta abadessa i el seu monestir.

La repoblació del territori i els orígens del feudalisme

Guifré I, comte de Barcelona (c. 840-897), un cop conquerida la vall del Ter, la va repoblar mitjançant la fundació del monestir de Sant Joan de les Abadesses, l'església del qual va ser consagrada l'any 887. El va dotar amb magnificència per que el governés la seva filla Emma, ​​que va ser la seva primera abadessa. Aviat es va convertir en un dels grans centres de la vida monàstica de Catalunya durant l'època comtal. Les seves terres i béns van créixer molt ràpidament, entre altres vies mitjançant diversos judicis, dels que coneixem cinc durant la vida d'Emma. Els judicis són actes de reconeixement de les propietats o de certs drets atorgats per aquells que ocupen aquestes propietats o gaudeixen d'aquests drets. Un d'ells va tenir lloc ja l'any 904, i tres més en 913, inclòs el que aquí es presenta. Per la importància dels personatges que van intervenir, pel gran nombre de persones que van participar, per la geografia involucrada i per la naturalesa jurídica de l'acta, aquest judici de l'any 913 ha estat molt conegut i citat per la historiografia des de fa més d'un segle.

El reconeixement de l'any 913

L'acte va ser presidit pels comtes Miró (de Cerdanya i Besalú) i Sunyer (de Barcelona), juntament amb els vescomtes Ermemir (de Barcelona) i Unifred (de Girona), a més d'altres jutges clergues i laics. En presència de tots ells, Hictor, representant de l'abadessa Emma i del monestir de Sant Joan, requereix als habitants dels pobles i llocs (villae) de la vall de l'Alt Ter. Distribuïts segons les villae on resideixen, aquests habitants manifesten posseir les esmentades villae (amb les seves cases, hortes, vinyes, terrenys de cultiu i incultes, molins, i arbres) en nom de l'abadessa Emma i de les religioses del seu monestir; i manifesten a més que ocupen les villae per elles i per a elles, amb el deure de servir-les i a les seves successores. Això es fa així, segons es diu en el document, perquè, quan el comte Guifré va prendre possessió de la vall del Ter i va construir el monestir, ells es van establir a la vall gràcies a l'abadessa, construint les seves cases, plantant hortes i vinyes i convertint les terres incultes en terres de cultiu. El document inclou 486 signatures dels habitants de la vall. Segons Joan Ferrer i Godoy, no hi ha un altre document de l’alta Edat Mitjana que contingui una relació nominal tan extensa, el que ha permès avançar algunes hipòtesis sobre els fluxos de repoblació iniciats pel comte Guifré a finals del segle IX (per la majoria de noms d'origen gòtic enfront dels germànics o francs). Per la quantitat d'aquests noms propis, als quals va dedicar Antoni Badia i Margarit uns minuciosos estudis, aquest document és especialment important per a l'estudi de l'onomàstica i de la toponímia catalanes. Però també constitueix un testimoni cabdal en el procés de consolidació de les transformacions i canvis sociopolítics que s'havien iniciat amb l'organització territorial promoguda pel comte Guifré el Pelós, comú a part d'això a tota l'Europa llatina de l’alta Edat Mitjana.

Les transformacions socials

Abilio Barbero i Marcelo Vigil el van utilitzar magistralment per il·lustrar el procés de formació del feudalisme a la regió septentrional de la Península Ibèrica, a partir de la descomposició de les primitives comunitats de llogaret, com a organitzacions gentilícies més o menys evolucionades, en què la dona tenia un paper destacat, tal com ho demostren la importància de les supervivències matrilineals. Aquest va ser el cas dels hispani, com en diuen els capitulars de l'època de Carlemany, Lluís el Pietós i Carles el Calb, en els segles VIII al IX. La forma primitiva utilitzada per aquestes comunitats camperoles va ser la aprisio, o ocupació d'una terra sense propietari per explotar-la. No obstant això, aquesta possessió col·lectiva de les terres per un grup de pagesos soldats units per llaços de sang i dirigits per caps o maiores del seu propi llinatge estava condemnada a extingir-se. En uns casos, les aprisions col·lectives es van transformar en una gran propietat individual pertanyent a un únic membre del llinatge originari, descendent dels maiores i que tenia vincles de dependència personal i de fidelitat respecte als reis francs, sobirans nominals del territori, alhora que la resta de la comunitat quedava reduïda al grau de camperols dependents. La gran propietat estava protegida per la llei gòtica o aplicació del Liber Iudiciorum, oposada al dret consuetudinari local pel qual es regien els hispani o pagenses (camperols). Els maiores dels hispani, en esdevenir únics propietaris de l'antiga aprisio, invocaven la prescripció de trenta anys per als béns immobles continguda en el Liber Iudiciorum, on una de les lleis manava, a més, que no s’usurpés una cosa posseïda per un altre sense judici previ. La llei gòtica, conservada per la classe dirigent de la Septimània i de la Marca Hispànica després de la incorporació d'aquestes regions al regne franc, era l'expressió jurídica d'un ordre social de tipus feudal de grans dominis amb una pagesia dependent, semblant a l'existent en altres territoris del regne carolingi.

Amb tot, les comunitats camperoles van mantenir una gran importància al Pirineu oriental però finalment, de la mateixa manera que les comunitats de hispani cent anys abans, van entrar sota la dependència de grans dominis feudals. Una de les vies emprades per que la primitiva comunitat de llogaret es sotmetés a la dependència feudal d'un gran senyor o establiment monàstic va ser la que es va utilitzar a Sant Joan de les Abadesses l'any 913. L'acte es va realitzar per mitjà d'aquesta declaració judicial, feta el 15 de juny del 913, davant els comites i marchiones Miró i Sunyer, germans de l'abadessa Emma, ​​i fills tots del comte Guifré, i també en presència de vescomtes, de clergues, d'homes bons i del saió. Els llogarets que van passar a dependre del monestir són enumerades amb els noms dels homes i dones que les habitaven. Segons van afirmar Barbero i Vigil, és significatiu que en alguns casos el nom de la vila o villare coincideixi amb el de l'habitant designat en primer lloc (com en els casos de Scluvane, el primer habitant és Scluva, i altres). Segons l'opinió d'aquests autors, aquesta disposició dels noms i la seva distribució per llogarets, sense fer distinció entre homes i dones, suggereix que es tractava de grups emparentats els caps dels quals apareixen en el document. Es posa així en evidència la personalitat de les dones en aquesta zona de supervivències matriarcals o matrilineals, com a subjectes de drets, fent donacions i realitzant transmissions de béns immobles.

La documentació del monestir de Sant Joan de les Abadesses a l'Arxiu de la Corona d'Aragó

Aquest document procedeix de l'arxiu del monestir de Sant Joan de les Abadesses, l'ingrés del qual en l'ACA es va produir relativament tard i en circumstàncies ben conegudes. Estan relacionades amb la secularització de les canòniques agustines de Catalunya, inclosa la de Sant Joan, decretada pel papa Climent VIII el 1592, amb l'atribució de les seves rendes a les anomenades cinc dignitats reials creades en les catedrals de Vic, Barcelona i Girona. Es va produir llavors una disputa per la possessió dels documents entre els canonges de Sant Joan i l'ardiaca de Badalona, ​​una de les cinc dignitats reials, originant un llarg plet davant la Reial Audiència de Barcelona, ​​que per sentència de 1610 ordenà dipositar els documents a l'Arxiu Reial, com es coneixia aleshores a l'ACA, en un armari independent, perquè tinguessin accés les dues parts.

Els pergamins, llibres i lligalls de Sant Joan que van ingressar a l'ACA van ocupar, doncs, un armari que es va afegir als que ja existien, amb el número 32 i el títol de Sant Joan de les Abadesses. Segons un inventari de mitjans del segle XVIII, aquest armari contenia 1.343 documents. Però llavors, seguint els criteris imperants en l'època, el sistema d'armaris i sacs amb un contingut temàtic pel qual s'havia organitzat l'Arxiu Reial des del segle XIV es va desmuntar, es van separar els papers dels pergamins, i aquests es van reorganitzar per regnats, segons un estricte ordre cronològic, amb independència de la seva procedència, operació que va ser culminada per l'arxiver Pròsper de Bofarull en les primeres dècades del segle XIX. Al pergamí amb el reconeixement a l'abadessa Emma de l'any 913 li va correspondre la signatura "Real Cancelleria, Pergamins de Miró, núm. 3 ", que és el que conserva a l'actualitat.

La nostra edició

Per a l'edició d'aquest document, incloses les notes, seguim la que va publicar qui va ser director de l'ACA entre 1961 i 1982, el Dr. Federico UDINA MARTORELL, L'arxiu comtal de Barcelona en els segles IX-X. Estudi crític dels seus fons, Barcelona, 1951, doc. 38, pp. 157-165.

S'assenyala en negreta el fragment traduït al castellà.

ACA, CANCELLERIA, Pergamins, Miró, 3

Bibliografia PDF

Transcripció i traducció parcial (al castellà) PDF

Enllaç a PARES Nueva ventana

Subir

Esta web utiliza cookies propias para facilitar la navegación y cookies de terceros para obtener estadísticas de uso y satisfacción.

Puede obtener más información en el apartado "Cookies" de nuestro aviso legal.

AceptarRechazar