Concòrdia amb Bernat Ató (1112)

Concòrdia entre Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, i Bernat Ató, vescomte de Béziers.

Per la seva situació geogràfica, quatre eren les línies d’expansió que s’obrien davant els comtes de Barcelona durant el segle XI: al Nord, cap als països occitans; a l’Oest, cap a les terres de Lleida i l’Aragó; al Sud, cap a Tarragona i el regne de València; i a l’Est, cap al Mediterrani. Les victòries del comte Ramon Berenguer I (1035-1076) sobre els musulmansSalto de línea contribuïren a l’augment del seu prestigi també entre els cristians. Tot i que amb anterioritat s’havien realitzat enllaços matrimonials entre cases nobiliàries de ambdós costats dels Pirineus, fou Ramon Berenguer I qui inicià amb decisió una política ultra-pirenaica, que fins aleshores s’havia manifestat vagament, amb la fi d’establir un ampli domini en la Gàl·lia meridional. Amb aquest objectiu, l’any 1054 contragué matrimoni amb Almodis, filla dels comtes de la Marca. Des d’aleshores, els comtes de Barcelona intervingueren en la vida política dels comtats del sud de França, fent servir a tal fi hàbilment les grans quantitats tributades pels musulmans.

En 1066 morí sense successió el comte de Carcassona i Rasès i vescomte de Besiers i Agde. Tant Ramon Berenguer I com a la seva dona podien al·legar drets a la successió. En el seu testament, Ramon Berenguer I lleixà als seus fills els comtats de Carcassona i Rasès, el castell de Laurac i tot allò que tenia als comtats de Tolosa, Narbona, Foix, Comenge i Sabartès. Potser com a complement dels seus plans, Ramon Berenguer projectà el matrimoni del seu fill Ramon Berenguer amb Mafalda, filla de Roberto Guiscardo, senyor de Sicília.

Les dissensions entre els hereus de Ramon Berenguer I –que culminaren amb l’assassinat de Ramon Berenguer II, planejat pel seu propi germà- debilitaren el poder dels comtes de Barcelona. Després de certs aldarulls que seguiren al fratricidi, Carcassona romangué en poder de Bernat Ató, vescomte de Béziers (1083). En 1096, Ramon Berenguer III, net de Ramon Berenguer i fill de Ramon Berenguer II i de Mafalda, es va fer amb el comtat de Barcelona i reprengué la política del seu avi. Reclamà aleshores la devolució dels seus dominis. Els homes de Carcassona, fidels a la casa de Barcelona, s’havien sotmès a Bernat Ató amb la condició de que quan Ramon Berenguer III arribés a la majoria d’edat, se li tornaria la possessió del comtat. Però Bernat Ató no complí el seu compromís, recolzat com era pel comte de Tolosa i Alfons I de l’Aragó. Les reclamacions es van reiterar en 1105, amb el suport dels carcassonessos, que es rebel·laren contra el vescomte en 1107. Per aquesta revolta coincidí amb l’entrada dels almoràvits, fet pel qual Ramon Berenguer III pogué trametre poca ajuda als seus partidaris. En 1112, Ramon Berenguer III contreia matrimoni amb Dolça, hereva de Provenza, Millau, Gevaudan o Gavaldà i Carlat, amb el que guanyava per a la seva causa al vescomte de Narbona. La intervenció del arquebisbe de Narbona (parent de Dolça i aliat de Bernat Ató) permeté arribar a un acord. Bernat Ató reconeixia tenir Carcassona i el seu comtat en feu pel comte de Barcelona, i el lliurava dotze castells que posseïa en el sud de França, castells que Ramon Berenguer III retornava a Ató en qualitat de feu. Bernat Ató indemnitzava al comte de Barcelona amb certa quantitat i a més es preveia la possibilitat de que el comte de Tolosa reclamés, cas en el qual Ramon Berenguer es comprometia a ser valedor del vescomte en justícia. Quant al comtat de Razés, que Ató havia donat al rei Alfons I de l’Aragó per fer front a les pretensions del comte de Barcelona, es convenia que si Alfons morís sense fills o el comte de Barcelona obtenia d’ell la seva devolució, aleshores seguiria la mateixa sort que Carcassona.

La concòrdia de 1112 establia un cert equilibri al legalitzar la situació anterior, doncs Carcassona i Razés continuaven en mans d’Ató tot i que es reconeixia la sobirania del comte de Barcelona, però no solucionava definitivament els problemes. Amb Ramon Berenguer III, la ambiciosa política ultrapirinenca del comtat de Barcelona rebia un impuls definitiu. Però aquesta empresa no contava amb les simpaties ni dels comtes de Tolosa ni dels reis de l’Aragó (units per vincles familiars), ni tampoc dels reis de França. Durant tot el segle XII, la política ultrapirinenca constituiria el gran pol de l’activitat dels comtes de Barcelona i reis de l’Aragó, en aquesta lluita contra les potències rivals de França i Tolosa, fins a la derrota de Muret en 1213.

ACA, Reial Cancelleria, Ramon Berenguer III, Pergamins, Sense data, núm. 2

Bibliografia

Transcripció i traducció parcial

Enllaç a PARES