Guiatge per a un romaní (1425)

Els gitanos a l'occident europeu

Els gitanos són un poble àgraf, que no utilitza l'escriptura per perpetuar la seva memòria. El seu origen, el seu recorregut i les seves trajectòries perviuen en la memòria oral de tres o quatre generacions familiars. Les petjades que la seva presència i trajectòria han deixat al llarg del temps s'han de buscar als arxius dels pobles on la seva condició itinerant els ha portat. Diverses circumstàncies situen gitanos a Bolonya i Forli el 1422, camí de Roma. El 1423, estan documentats transitant amb un salconduit per l'imperi alemany. I, el 1425, de trànsit per la península Ibèrica en direcció a Sant Jaume de Compostel·la.

Primera carta de seguretat de trànsit per a un romaní a la península Ibèrica

Joan, anomenat comte d'Egipte Menor, tal com es denominava segons l'ideari medieval una zona de fronteres indeterminades que incloïa Síria, Xipre i els territoris propers de la Mediterrània oriental, va ser el primer gitano de qui en tenim documentada la presència al territori ibèric. Joan d'Egipte Menor fou autoritzat per Alfons el Magnànim a circular i travessar la Corona d'Aragó en el seu pelegrinatge. El guiatge, que aquí reproduïm i transcrivim, el protegia tant a ell com als que l'acompanyessin, de la mateixa manera que en salvaguardava els béns i mercaderies. La durada del salconduit era de tres mesos a partir de la data en què fou registrat, el 12 de gener de 1425.

Es considera que aquella tribu, d'entre dotze i cent persones, que el comte Joan d'Egipte Menor capitanejava, formava part d'una primera onada migratòria que, a inicis del segle XV, provinent d'Europa central – d'aquí que alguns se citin com a bohemians –, hauria entrat a la península pels Pirineus. Una altra via d'entrada, ja cap a finals del segle XV, va ser la Mediterrània, raó per la qual se cita aquests últims com de Grècia.

La bona acollida del poble romaní com a pelegrins el 1425 dóna pas a la marginació d'aquesta minoria ètnica. Acusada de ser contrària a adaptar-se a les normes socials cristianes fou maltractada a tota la península. El rebuig s'havia aguditzat durant el regnat dels Reis Catòlics, que van iniciar una estratègia persecutòria per expulsar-los, com ho demostra la pragmàtica reial del 4 de març de 1499 que anul·lava tots els salconduits concedits i encara vigents. Aquesta pragmàtica va anar seguida de centenars de disposicions prohibitives i coercitives contra els gitanos, a qui s'empenyia a fer-se sedentaris i a integrar-se si no volien ser desterrats. No fou fins a finals del passat segle XX quan es va començar a reparar a tot Europa la discriminació històrica contra aquesta minoria ètnica en els sistemes jurídics, paral·lelament al reconeixement de la seva contribució cultural a la història i mentalitats del vell continent europeu.

Testimonis de la immigració gitana a la Corona d'Aragó

Les fonts arxivístiques ens allunyen de la imatge estereotipada del poble gitano. La seva història està plena de llegendes i rondalles, però les dades verídiques dels arxius ens demostren que han passat i viatjat per la península des de l'inici del segle XV. Aquestes petjades registrades pels oficials i escrivans de la Corona no són documents de gitanos, són documents que parlen de gitanos i de la visió que en tenia l'administració règia.

Els documents referents a la comunitat gitana a l'Arxiu de la Corona d'Aragó que s'han conservat es remunten al requeriment del rei Alfons V al justícia d'Alagón perquè procurés el retorn d'uns gossos robats al comte Tomàs d'Egipte (1425, maig, 26. Saragossa. ACA, Cancelleria Reial, Registres, 2483, f. 136r) fins a l'ordre de l'1 de juliol de 1477 d'empresonament d'un membre de la comitiva del comte Martí d'Egipte Menor pel delicte de l'assassinat comès quatre anys abans mentre transitaven per Tortosa (Ídem, 3391, f. 7r-v).

Els documents que es repeteixen més sovint són els salconduits a favor de grups de gitanos que peregrinaven a Sant Jaume i altres llocs de devoció. Després del primer testimoni, cal esperar fins al 1447 (Ídem, 3197, f. 101r-v). Els guiatges de l'any 1460 foren molt nombrosos: Ídem, 3371, f. 39v-40r; 3442, f. 42r-43r i 3971, f. 96v-97r. Igualment, de l'any 1471 tenim tres testimonis més del seu recorregut: Ídem, 3386, f. 37v-38r; 3385, f. 157v-158r i 3386, f. 55r-v. Continuen el 1472 (Ídem, 3514, f. 17v-18r i 3512, f. 114r-v); el 1474 (Ídem, 3387, f. 60v-61v); el 1475 (Ídem, 3519, f. 36v-37r); l'any 1476 (Ídem, 3390, f. 157v-158r) i, finalment, el 1484 (Ídem, 3858, f. 88r i 89v).

Més endavant, durant els segles barrocs, la seva especial forma de vida i la seva marginació voluntària respecte de l'Estat són patents en les consultes i memorials presentats al Consell d'Aragó, en què es veu representada la dura política de la monarquia contra l'ètnia gitana. Hi trobem testimonis relacionats amb l'expulsió de minories gitanes d'un territori, ciutat o vila (ACA, Consell d'Aragó, Lligalls, 870, núm. 73; Ídem, 583, núm. 17; 860, núm. 78 o 939, núm. 110), però també la concessió d'un perdó reial l'any 1649 (Ídem, 67, f. 52v-57v); notícies sobre la residència o l'exercici d'un ofici (Ídem, 897, núm. 40 o 895, núm. 150), sobre la seva manera de viure i cultura (Ídem, 834, núm. 47 i 934, núm. 60). Fins i tot, es conserva un cens de gitanos a Catalunya del 1729 (ACA, Reial Audiència, Registres, 143, f. 96-97). Entre moltes altres notícies referents a l'ètnia romaní els segles XVI i XVII que poden consultar-se a PARES.

ACA, Reial Cancelleria, Registres, 2573, f. 145v

Transcripció

Bibliografia