- Portada
- Activitats
- Documents per a la història d'Europa
- Sentència de Guadalupe (1486)
Sentència de Guadalupe (1486)
Els pagesos de remença
La sentència arbitral promulgada per Ferran II d’Aragó en Guadalupe en 1486 és un dels documents de major transcendència del seu regnat i una de les millors mostres de la seva habilitat política. El conflicte que enfrontava als senyors de Catalunya amb els seus camperols o pagesos anomenats de remença (del llatí redimentia, els adscrits a la terra que cultivaven i de la que no podien partir sense pagar al senyor la seva redempció) s’havia enquistat des de finals del segle XIV, donant lloc a successius esclats de violència que van afectar a la major part del camp català, amb greus conseqüències socials i econòmiques.
Els reis d’Aragó, d’ençà de Joan I (1387-1396), van mantenir en general una política favorable als remences, tot i que podia canviar segons les circumstàncies polítiques del moment. Aquesta política va culminar en 1455 amb la sentència interlocutòria d’Alfons el Magnànim, que suspenia la prestació dels mals usos, cosa que agreujà l’enfrontament amb els senyors. La guerra civil contra Joan II (1462-1472), en la que els pagesos es van posicionar a favor del rei, va complicar encara més la situació, amb un aixecament remença que atacava directament els drets senyorials. Finalment, Ferran el Catòlic, malgrat uns inicis vacil·lants i desprès de llargues i complicades negociacions, va aconseguir forçar a les parts a triar-lo com a “arbitro arbitrador y amigable compositor” per a dirimir el conflicte de manera no impugnable i fer justícia i pacificar el Principat, preferint l’equitat a la literalitat de les lleis.
La sentència
La sentència promulgada en el monestir de Guadalupe, davant els representants dels senyors i pagesos, dividida en trenta-dos capítols, abolia la remença i els altres cinc mals usos, a més d’altres drets abusius introduïts per la costum, sense que això afectés al sistema senyorial en el seu conjunt. Com a compensació establia diversos pagaments que haurien d’efectuar els pagesos en forma i terminis detallats. La sentència incloïa també el càstig exemplar als caps de les revoltes, així com el pagament d’indemnitzacions i multes pels danys causats en els aixecaments. S’establien, per últim, els emoluments dels funcionaris regis que havien intervingut en les negociacions i en la preparació de la sentència, encapçalats pel vicecanceller d’Aragó, Alfons de la Cavallería, a pagar per senyors i pagesos.
Encara que no va ser fàcil, ni immediata la pacificació del camp català, la decidida actuació de Ferran II i dels seus emissaris va aconseguir l’efectiva acceptació de la sentència per les parts i la seva execució, combinant les mesures repressores i de gràcia. La seva aplicació va quedar canalitzada a partir de 1488, quan els representants dels remences es van fer càrrec de la recaptació de les quantitats acordades, i posteriorment amb la publicació en 1493 d’una interpretació de la sentència que aclaria les dubtes que s’havien suscitat. Malgrat que la valoració global de la sentència de Guadalupe continua sent debatuda, sembla innegable que a principis del segle XVI podia donar-se per definitivament solucionat el problema remença i per abolida la servitud pagesa.
La sentència en els fons de l’ACA
La sentència de Guadalupe es va redactar originalment en castellà, incloent nombrosos termes en català. En l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva tant el pergamí original, procedent del fons de la Generalitat o Diputació del General de Catalunya (ACA, Generalitat, pergamí, núm. 745), com el registre de la Cancelleria corresponent, on es va consignar el mateix text (ACA, Cancelleria, Registres, 3549, fol. 156v-175r). Per altra banda, la importància de la sentència i la necessitat de donar-li màxima difusió, va propiciar la seva immediata traducció al català, que fou publicada repetides vegades entre finals del segle XV i principis del segle XVI. L’ACA conserva també un exemplar de les dues edicions incunables, és a dir, anteriors a l’any 1500, que es coneixen. La més antiga està autenticada amb una nota manuscrita de l’arxiver Pere Miquel Carbonell datada el 24 d’agost de 1487 (ACA, Col•leccions, Memorials, 67, p. 108-115).
