La Unió de regnes (1319)

Privilegi de la unió dels regnes d'Aragó, València, Mallorca i comtat de Barcelona

La formació i caràcter de la Corona d'Aragó ha plantejat sempre problemes i vives discussions historiogràfiques. Un dels punts més controvertits rau en la naturalesa de la "monarquia composta" (segons la terminologia del Prof. John Elliott, ara universalment emprada) que va ser la Corona d'Aragó. Molt han escrit els especialistes sobre aquesta matèria. Avui, l'opinió més comuna és que va consistir en una unió dinàstica de regnes i principats heterogenis (Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Sicília, Nàpols, Rosselló, Cerdanya i altres), vinculats per compartir un mateix sobirà d'una mateixa dinastia. Però aquest fet per si sol no explicaria la raó per la qual la Corona d'Aragó va sobreviure unida durant tants segles. Hi ha causes més profundes. Una d'elles és de caràcter estrictament jurídic, i estem en vigílies de commemorar la seva efemèride centenària.

Contingut de la disposició

El 14 de desembre de 1319, durant les Corts de Tarragona, el rei Jaume II el Just va promulgar un estatut o llei que durant segles va tenir una importància excepcional. Per justificar la seva motivació, en el seu preàmbul el rei i els seus juristes van acudir a a l'autoritat de l'Evangeli, on Jesús va profetitzar que "tot regne dividit contra si mateix serà destruït" (Mateu 12, 25; Lluc 11, 17). Per això, continuava Jaume II, tots els regnes han de romandre units i indivisos, perquè la força unida de molts sigui més capaç de defensar la justícia, sense la qual els països moren, i perquè d'aquesta manera, amb la forces de tots, els seus habitants puguin defensar-se millor dels enemics i la cosa pública es preservi. I com ja en el passat els seus progenitors, deia el monarca, havien intentat separar els regnes d'Aragó i València i el comtat de Barcelona, ​​amb grans danys, ara Jaume II, per a utilitat i benefici dels seus súbdits, ordenava que en endavant aquests regnes d'Aragó i València i el comtat de Barcelona, ​​juntament amb els seus drets en el regne de Mallorca, als comtats de Rosselló i Cerdanya, i altres territoris, romanguessin perpètuament units i sota un mateix domini, sense que poguessin ser separats per cap causa ni sota cap excusa. Entre altres mesures, obligava a més als seus successors a que juressin respectar aquest Estatut al principi del seu regnat, i declarava nul·la qualsevol disposició que es pogués prendre en contra. Finalment, per tenir memòria eterna d'aquesta llei, el rei va ordenar que es despatxessin 4 exemplars, que havien de ser conservats un en l'Arxiu Reial (avui, Arxiu de la Corona d'Aragó), i els altres tres en els consells municipals de les ciutats de Saragossa, València i Barcelona, ​​com a caps del regne d'Aragó, regne de València i principat de Catalunya, respectivament.

Context i significat

Aquesta llei de Jaume II s'adoptava després de la mala experiència tinguda a la mort de Jaume I el Conqueridor, qui en el seu testament va dividir els regnes entre els seus fills, cosa que va tornar a ocórrer de nou quan va morir Pere el Gran, el pare de Jaume II. Precisament, en aquells mesos finals de 1319 s'afrontava una crisi política de primer ordre, a causa de la sobtada renúncia del primogènit de Jaume II, l'infant Jaume. Amb aquest estatut, s'introduïa un estricte límit a la voluntat dels sobirans per disposar dels seus regnes, i la supeditava a una norma legal de caràcter irrevocable. La seva importància derivava del fet jurídic que transformava una simple agregació personal de regnes i principats en una entitat política substantiva. No tot es devia a aquesta llei o estatut, però la seva aprovació va contribuir fermament a donar una consistència jurídica a la Corona d'Aragó de la qual abans no tenia.

Encara que en puritat es tractava més aviat d'un estatut o edicte, va ser conegut com "privilegi de la unió de regnes" o de "no separació de regnes". En l'època medieval se li va donar una gran importància. Uns mesos després de la seva promulgació a finals de 1319, a les Corts de Saragossa de 1320, convocades pel rei Jaume II perquè els prelats, rics homes, cavallers, infanzones i procuradors de les ciutats i viles del regne juressin al seu fill el infant don Alfons com a hereu i successor de la corona després de la renúncia de l'infant Jaume, es va rebre al seu torn el jurament de l'infant Alfons de que respectaria aquest privilegi.

Alfons el Benigne ho va confirmar, ja com a monarca, el 1329, a instàncies de les Corts de València. Des de llavors, i fins Ferran el Catòlic, ho van confirmar al començament del seu regnat tots els reis d'Aragó. Ho van fer davant les Corts i per requeriment dels parlaments. Encara en temps moderns conservava la seva força legal. Per això, es va incloure en els repertoris de documents elaborats per ordre de Felip II entre 1582 i 1590, i que es van titolar "Liber patrimonii regii", coneguts per la seva grandària amb el nom de "Mulasses", redactats a l'Arxiu a finals del segle XVI, indicant-hi a més totes les confirmacions realitzades pels sobirans fins Alfons el Magnànim. En 1627, el van esgrimir els diputats de Catalunya per oposar-se a la sol·licitud que va presentar la ciutat de Perpinyà en el seu nom i en el dels comtats de Rosselló i Cerdanya per "hazer 1 Reyno i Província de per si" i que d'aquesta manera foren eximits de la jurisdicció del virrei i Consell Reial del principat de Catalunya, i del pagament de les generalitats a la Diputació del Principat (Memorial o discurs fet pel Principat d'Cathalvña en respvesta d'un altre fet per la vila de Perpinyà en el seu nom, i dels comtats de Rosselló i Cerdanya, sobre la desunion i separació dels dits comtats, que es demana à sa Magestat, 1627).

Per la seva importància, molts historiadors ho van veure com el fonament jurídic de la unió d'Aragó, València i Catalunya. Entre els primers, ho va fer l'arxiver Pere Miquel Carbonell, que ho va esmentar, juntament amb els esponsalicis de Peronella amb Ramon Berenguer IV, com a document fundacional de la Corona (Chroniques d'Espanya, Barcelona, ​​1546, fol. 45v.). Va ser inclòs en la recopilació legislativa valenciana titulada Aureum opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, València, 1515, fols. 63r-64r. També va reconèixer la seva transcendència Jerónimo Zurita (Índexs rerum ab Aragoniae regibus gestarum an initiis regni ad annum MCDX, Saragossa, 1578, pàg. 234; traduït com Gestes dels Reis d'Aragó, ed. A. Canellas López, Saragossa, 1984, vol. 2, pàg. 47; i en els Anals de la Corona d'Aragó, lib. VI, cap. XXXVI, ed. A. Canellas López, Saragossa, 1978, vol. 3, p. 133). O, per esmentar un altre exemple molt posterior, el va utilitzar José Morales Santisteban en la seva obra, Consideracions sobre l'organització política i social d'Espanya en els diferents períodes de la seva història (publicada per Eugenio d'Ochoa, Apunts per a una biblioteca d'escriptors espanyols contemporanis, t. II, París, 1840, pàg. 551).

El privilegi a l'ACA

La matriu del document es va assentar en un registre de la sèrie Gratiarum de Jaume II (actualment, amb la signatura ACA,CANCELLERIA,Registres,NÚM.217, fols. 224r-225r) i en un altre llibre copiador de caràcter miscel·lani iniciat per la Cancelleria en 1291 per recopilar documents de més interès per a la monarquia (actualment, amb la signatura ACA,CANCELLERIA,Registres,NÚM.25, fols 159v.-160r). En l'estatut s'ordenava despatxar 4 exemplars perquè es dipositaran a l'Arxiu Reial (avui, Arxiu de la Corona d'Aragó) i en els consells municipals de Barcelona, ​​València i Saragossa. Així es va fer, segons ho indiquen les notes registrals de la Cancelleria. El pergamí de l'Arxiu Reial encara el va veure Pere Miquel Carbonell, segons ell mateix va deixar escrit en les seves Chroniques d'Espanya, Barcelona, ​​1546, fol. 45v. ( "De la qual unio hi ha recondite en el Reial Arxiu de Barcelona 1 privilege ho instrument ab segell real pendent plumba i fermat per el rei en Jacme Segon, datum Tarracone nonodecimo chalendas januarii anno domini M.CCC.nonodecimo"), però no s'ha conservat. Tampoc el de Saragossa. En canvi, s'han conservat, tot i que amb el segell perdut, el de Barcelona a l'Arxiu Històric de la Ciutat (M. Cinta Mañé, Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona. Anys 885-1334, vol. I, Barcelona, ​​2005, doc . 297, amb la signatura IA-289) i el de València (Arxiu Municipal de València, Privilegis de Jaume II, núm. 16).

Transcripció i traducció parcial

Bibliografia

Enllaç a PARES