Ud está aquí:
  1. Introducció
  2. Cronología

Cronología

La Reial Cèdula de l’any 1738 va dotar l’Arxiu d’una nova planta. El considerà unitari i estancat. Una altra Reial Cèdula, de 1754, li dictava un reglament. Després, quan se li concedí un segell propi (1782), l’Arxiu esdevingué una institució pública. Aplicant el reglament, els funcionaris del segle XVIII desferen l’antiga organització de l’Arxiu. Agruparen el material (registres, volums, feixos de pergamins, i lligalls de quaderns i papers solts), i l’ordenaren per regnats. Creien que així tot estaria clarificat. Potser sí, però deixaren irrecuperables els fons diversos, sense relació orgànica, que hi havien estat dipositats. Un ull atent avui encara hi percep documentació antiga que havia pertangut als templers (1307), al patrimoni sicilià dels Alagona (1396), a Sant Joan de les Abadesses, i a Santa Maria de l’Estany (1610). L’estancament cessaria quan Pròsper de Bofarull accedí a la plaça d’arxiver (1814).

imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar

Figura 1 Pàgina del Liber Feudorum Maior. És el cartulari reial més antic, i el llibre emblemàtic de l’Arxiu.Salto de línea Figura 2 Inventari de les escriptures dels armaris de l’Arxiu. Fet l’inventari, l’organització de l’Arxiu fou adaptada al reglament de 1754. La rúbrica, prou aparatosa, és de Francisco Javier de Garma.Salto de línea Figura 3 Vista parcial dels registres. Les relligadures són del segle XVIII

Pròsper de Bofarull reprengué el sentit històric de l’Arxiu. Batallà per reunir-hi la documentació de les institucions públiques. De seguida incorporà els fons de la Junta Superior de Catalunya (1817). Sol·licità i aconseguí l’arxiu de l’antiga Diputació del General (1827). Disposà la recollida de la part històrica dels monestirs de Sant Cugat del Vallès i Sant Pau del Camp (1835), i del convent de mercedaris de Barcelona (1836). Quan els fons de la legació reial a Torí eren conduïts cap a Madrid, els aturà i els incorporà (1836). Li fou cedida la documentació de la Congregació claustral benedictina (1845), de la cartoixa de Montalegre, i del col·legi de la seca de Barcelona (1849). Coronà la seva gestió amb el transferiment de la documentació del Consell d’Aragó que es trobava a l’arxiu de Simancas. Quan els fons arribaren (1852), Pròsper de Bofarull ja s’havia jubilat.

imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar

Figura 4 Reial Ordre del Secretari d’Estat a Pròsper de Bofarull disposant la incorporació dels fons de l’antiga Diputació de Catalunya (1827).Salto de línea Figura 5 Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès, del segle XIII. És el llibre més voluminós i pesant de l’Arxiu. Salto de línea Figura 6 Sala de l’Arxiu destinada al Consell d’Aragó. Fotografia presa l’any 1920.

Quan es creà el Cos facultatiu d’Arxivers de l’Estat (1858), Manuel de Bofarull ja era director de l’Arxiu. Expandí la seva fama continuant, fins a 23 volums més, la Colección de Documentos Inéditos. Tant ell com els seus successors incorporaren nous fons a l’Arxiu. S’hi diposità la documentació del Col·legi d’Adroguers i Confiters de Barcelona (1881), del patrimoni Vallgornera, de la Governació general de Catalunya (1901), i de la Dominació napoleònica (1922). Per Reial Ordre, s’hi transferiren els fons d’ordes religiosos existents a les Delegacions d’Hisenda (1918), i l’arxiu del Reial Patrimoni (1936). La fita principal del període és la publicació de la Guia, obra d’Eduardo González-Hurtebise (1920).

imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar

Figura 7 Llibre de l’administració del patrimoni Vallgornera a Catalunya. Any 1698.Salto de línea Figura 8 Professió religiosa de fra Isidre Salvans, de l’orde de Sant Agustí. Any 1793.Salto de línea Figura 9 Acta de la incorporació de l’arxiu del Reial Patrimoni. Firmada i datata el 16 de setembre 1936. Salto de línea

La Segona Dictadura no va canviar la política d’ingrés de documentació a l’Arxiu. S’hi transferí la secretaria de la Reial Audiència del segle XVIII, el Gran Priorat de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem (1940), i la Comandància d’Enginyers (1956). Atribuint-li les funcions encomanades als arxius provincials, s’hi dipositaren protocols notarials i altres fons del Servei de Recuperació (1940). Ampliats els dipòsits amb una remodelació interior de l’edifici (1961), els fons de l’Arxiu es triplicaren per l’ingrés dels plets del Tribunal de Comerç, plets civils de l’Audiència Territorial, i milers de llibres i lligalls de la Delegació d’Hisenda (1962). Una part de la noblesa titulada també hi ha dipositat els seus arxius: Sentmenat (1969), Sástago i Monistrol (1971), Montoliu (1981), i Castellbell (1988).

imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar
imagen Pulse para ampliar

Figura 10 (a) Arbre de noblesa per a l’ingrés a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Any 1697. Correspon a Miquel-Josep Pons Mendoza i Salbá.Salto de línea Figura 10 (b) Arbre de noblesa per a l’ingrés a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Any 1697. Correspon a Miquel-Josep Pons Mendoza i Salbá.Salto de línea Figura 11 Mapa del terme de Teià (Maresme) per a la contribució territorial. Any 1849Salto de línea Figura 12 (a) Carta de la reina Isabel II, exiliada, a la marquesa de Sentmenat. Li confia la seva representació com a padrina de boda. París, 8 de febrer 1899.Salto de línea Figura12 (b) Carta de la reina Isabel II, exiliada, a la marquesa de Sentmenat. Li confia la seva representació com a padrina de boda. París, 8 de febrer 1899.

Subir

Esta web utiliza cookies propias para facilitar la navegación y cookies de terceros para obtener estadísticas de uso y satisfacción.

Puede obtener más información en el apartado "Cookies" de nuestro aviso legal.

AceptarRechazar