Ud está aquí:
  1. Inici
  2. Institució
  3. Història
  4. Història de les col·leccions

Història de les col·leccions

Colección González Martí en el palacete Barberá

La col·lecció de Manuel González i Martí

La faceta de col·leccionista de Manuel González i Martí va ser molt important en la seua vida i aquesta faceta va dur, finalment, a la fundació del Museu Nacional de Ceràmica.

Cap al 1895 va començar a adquirir taulells, inspirat pel seu professor Mariano García Mas, escultor, dibuixant i col·leccionista d'antiguitats.

La primera peça que va adquirir va ser la creu de paviment de l'església dels Dominics de Llutxent, en aquell moment abandonat i en fase d’enderrocament després de la desamortització. Per a ampliar la col·lecció, tenia un mestre d'obres a Manises, que es va convertir en el seu principal proveïdor de ceràmiques i taulells.

L’any 1909 la col·lecció de González i Martí era ja considerable, fins al punt que va prestar nombroses obres a l'Exposició Regional Valenciana i a l'Exposició Nacional de l'any següent, en la secció d'Art Retrospectiu.

La col·lecció de González i Martí i la seua dona Amèlia Cuñat es visitava com el Museu de Ceràmica de València en els anys vint i trenta, davant les moltes sol·licituds que els arribaven i que complaïen els seus propietaris. La generositat de la parella feia que el seu “museu privat ” fóra quasi de gaudi públic entre els seus veïns i amistats.

Diverses fotos mostren com la seua col·lecció s’amplia gradualment en la instal·lació que tenia en el palauet Barberà. No obstant això, la guerra civil va truncar-ne el desenvolupament, ja que els van confiscar la casa, la biblioteca i la col·lecció, i es van perdre per a sempre algunes obres molt admirades.

Ja en els anys 40, la seua activitat es va centrar a fer realitat la creació del Museu Valencià de Ceràmica, i van dirigir tots els seus esforços a aquesta finalitat.

Manuel González Martí y su colección de cerámica

La creació del Museu Nacional de Ceràmica (1947)

Com que no tenien descendència, González i Martí i Amèlia Cuñat ja havien decidit temps arrere donar tota la seua col·lecció de ceràmica, pintura, mobles, gravats i ventalls. Però amb la condició que els seus fons no eixiren mai de València.

Així, el 7 de de febrer de 1947, es va crear per decret el Museu Nacional de Ceràmica, el fundador del qual va ser designat director vitalici. Segons la premsa de l'època, la col·lecció constava de 6.000 obres, entre les quals hi havia un important elenc de taulelleria i ceràmica medieval, i també un nombrosíssim conjunt de reflex metàl·lic dels segles XVII i XVIII, taulelleria del segle XVIII i pises populars del segle XIX.

Des del museu, González i Martí es va preocupar per ampliar enormement aquells fons de partida, i va rebre donacions i dipòsits de particulars i institucions. A més, també van ingressar múltiples objectes personals del matrimoni, com ara records de la llarga relació que van tindre amb l'Escola de Ceràmica, mobles, ventalls i una gran col·lecció de pintura i gravat, així com la seua biblioteca.

A partir d’aquell moment, la vida de la parella es va concentrar a assegurar el futur del Museu de Ceràmica i del Museu de Belles Arts, i van planificar diferents actuacions de millora de les instal·lacions.

Vista de la antigua sala San Martín

El Museu Nacional de Ceràmica en el palau de Dosaigües (1954)

Finalment, González i Martí va aconseguir que el Ministeri d'Educació Nacional adquirira el palau del marqués de Dosaigües com a futura seu del Museu de Ceràmica, on es va instal·lar l’any 1954.

Des d'aquell moment, el Museu va passar a ser el centre de la seua vida: va batallar any rere any en contínues reformes d'instal·lacions i ampliacions, va rebre centenars de donacions i va publicar, a més, innombrables treballs sobre els seus fons, sobre els donants, sobre les noves sales i sobre les seues memòries durant 25 anys.

L’any 1952, el Ministeri d'Educació Nacional va adquirir formalment el palau de Dosaigües i, l’any 1954, ultimats els treballs de restauració, es va preparar el trasllat dels béns a la nova seu.

D’aquesta manera, amb l'adquisició del palau per part de l'Estat per a instal·lar-hi el Museu Nacional de Ceràmica es va aconseguir crear un Museu de Ceràmica a València i es va salvar el palau de Dosaigües per al gaudi dels ciutadans i dels visitants de la ciutat.

L'increment de les col·leccions: el Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Sumptuàries (1969)

Un dels majors orgulls del Museu Nacional de Ceràmica és l'arrelament que té en la societat valenciana, fruit de la qual cosa són les múltiples donacions que ha anat rebent. Cal assenyalar, que per part del centre s'ha procurat sempre completar les col·leccions en les quals existien llacunes, o tenir representacions de ceràmica d'altres zones espanyoles, a més de la valenciana.Salto de línea Salto de línea El fons constitucional del museu és la col·lecció de ceràmica, part del mobiliari i altres béns del fundador. Durant els anys que Manuel González Martí va estar al capdavant del Museu va iniciar una àmplia labor de captació d'obra mitjançant donacions, llegats o dipòsits. Però no es va limitar a recopilar obres ceràmiques, sinó que també va abastar camps com la indumentària, la pintura, la bibliofília, les arts gràfiques, l'escultura, el moble, etc. Per aquest motiu el 9 d'octubre de 1969, segons el Decret 2.517/1969 es va adoptar el nom de Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Sumptuàries.

cuenco cerámica azul cobalto figura femenina

Les col·leccions de ceràmica

Pel que fa a les ceràmiques, destaquen les peces medievals de Paterna o Manises, decorades en estil verd i negre, blau o en reflex metàl·lic, la majoria procedents de la col·lecció de l'Ajuntament de València i de la formada per Manuel González i Martí, descobridor de les ruïnes de les terrisseries medievals de Paterna el 1907. També són molt importants el conjunt de taulells medievals valencians i el de socarrats, o plaques de sostre decorades, la majoria provinents de les col·leccions anteriors.

Entre els fons de taulelleria trobem set paviments complets, a més dels del palau, un gran conjunt de panells valencians dels segles XVIII i XIX i la col·lecció de taulells de Francisco Aguar. Una altra col·lecció de gran volum és la de ceràmiques de reflex metàl·lic dels segles XVI al XVIII formada pels fons del fundador i amb el llegat de Juan Stingo Carbonell. La col·lecció de ceràmica es completa amb la donació de ceràmica oriental que va fer el matrimoni holandés format per Timothy Knecht i Helen Drenth, i donacions com les plaques de l'Alcora, adquirides per al Museu per la Caixa d'Estalvis de València o el lot que Picasso va dedicar al museu el 1954. Una de les últimes donacions va ser la del col·leccionista alemany Adolf Egner el 2006, una col·lecció de ceràmica moderna i contemporània.

Pinazo Cuadro

Les col·leccions de pintura i gravat

Cal destacar que, malgrat no ser un museu de pintura, ha anat reunint per diferents motius una inestimable col·lecció, en uns casos per voluntat del seu fundador i en uns altres per llegats de diferents artistes o particulars. González i Martí va emprar molts d'aquests quadres per a ambientar les sales, que contenien centenars d'objectes. No obstant això, en altres casos es van dedicar espais de manera única i exclusiva a certs pintors com Benlliure, Pascual Capuz, Ricardo Verde o Antonio Esteve; el conjunt de pintura més important va ser el de Pinazo i Camarlench, que consta de quadres de diferent format.

Imagen

Les col·leccions de tèxtils i indumentària

El Museu també té fons d'indumentària, fruit de nombroses donacions.

La indumentària femenina va ser objecte d'una publicació que recollia totes les peces femenines existents fins aquell moment en el museu. Entre la indumentària masculina destaquen alguns jupetins i casaques de seda del segle XVIII, i també vestidures litúrgiques i vestits militars o de torero i algunes disfresses.

Amb moltes d'aquestes peces es van muntar en el passat un museu d'indumentària dins del Museu, amb maniquins que no només exhibien els vestits, sinó també complements com ara ventalls o ombrel·les. Però aquests muntatges van desaparéixer fa temps a causa dels problemes ocasionats per factors ambientals de llum o pols, que deterioraven notablement els teixits. Aleshores, es va optar per publicar els fons en catàlegs i organitzar-ne la presentació en exposicions temporals.

Lligat al tema de la indumentària està el de joieria, tant de l'aixovar tradicional de valenciana com de tipus internacional, a més d'altres peces d'orfebreria, especialment religiosa.

Imagen

Les col·leccions bibliogràfiques i altres col·leccions

Hi ha altres col·leccions heterogènies com les antigues carrosses dels marquesos de Dosaigües o la del marqués de Llanera, que és una donació, com també part del mobiliari originari del palau (Sala de Ball, Sala de Porcellana, Sala Oriental i Sala de la mare de Déu). Es conserven també objectes familiars dels Benlliure, de Carmelo Vicent, Salvador Giner i del matrimoni Lauri-Volpi i Maria Ros, a més d’esbossos de cartells i gravats de Lluís Garcia i Falgàs i Lluís Garcia i Oliver, Salvador i Pasqual Capuz, objectes de Vicente Blasco Ibáñez i la col·lecció d’ex-libris d'Agustín Arrojo Muñoz.

Finalment, cal esmentar la biblioteca, que conserva l'arxiu i la biblioteca de Manuel González i Martí així com la de Mario Blasco, donació de la seua vídua Elena Morote.

Subir

Esta web utiliza cookies propias para facilitar la navegación y cookies de terceros para obtener estadísticas de uso y satisfacción.

Puede obtener más información en el apartado "Cookies" de nuestro aviso legal.

AceptarRechazar